Les inundacions d’aquest mes d’agost al Pakistan han tingut uns efectes igual de devastadors que el tsunami que el 2004 va assolar el Sud-est Asiàtic, però amb menys víctimes mortals, segons va assegurar l'ONU, que va xifrar en 1.600 els morts i en 12,5 milions el nombre de damnificats, dels quals entre sis i set milions estarien afectats de forma “directa”. Per tenir una idea de l'abast de la tragèdia, cal tenir en compte només que més del 15% del territori del país ha quedat inundat. L'ONU va alertar que hi ha tres milions de nens afectats, que són especialment vulnerables a les malalties i estan indefensos davant la tragèdia. I mentre es compten els morts i s'intenta socórrer els damnificats i fer-los arribar ajuda humanitària, les pluges continuen: el desbordament de l'Indus ha negat 620 poblacions de la província de Sind.
D'altra banda, a l'Índia les pluges torrencials a la regió del Caixmir des de divendres han causat 120 morts i més de 15.000 ferits. Més de 500 persones es donaven per desaparegudes. Es considera que les pluges del Caixmir són les pitjors dels últims 80 anys.
L’Organització Meteorològica Mundial, alerta que aquests fenòmens extrems, com ara l’onada de calor que afecta Rússia o les pluges torrencials al centre d’Europa, seran cada cop més freqüents. El gran deute ecològic contret pels països del Nord i la feblesa dels països del Sud davant dels impactes causats pel canvi climàtic posen en evidència la creixent importància que té la cooperació al desenvolupament en la lluita contra l’escalfament global i les seves devastadores conseqüències. Un escalfament que no només implica el desglaç, les inundacions, els huracans, la desertització i l’empobriment de la diversitat biològica, entre d’altres. Els efectes cal valorar-los en termes ecològics, és cert, però també en paràmetres socials, econòmics i polítics. Perquè darrere del canvi climàtic s’agrupen molts problemes de consum excessiu i ineficient com ara la mala gestió de l’aigua, l’agricultura no sostenible o l’energia que consumim. Uns problemes que sense la visibilitat dels impactes del canvi climàtic, passarien més desapercebuts.
Ara mateix hi ha quatre eixos en els quals posar l’èmfasi: la reducció de les emissions de CO2, l’adopció d’estratègies per reduir-ne l’impacte, la transferència de tecnologia cap al Sud i el finançament. Cal fomentar la cooperació per treballar en formació, capacitació i projectes pilot de mitigació i adaptació al canvi climàtic que afecta als països en desenvolupament, tant per les seves característiques biogeogràfiques, com per la seva baixa capacitat d’adaptació davant d’aquests canvis.
La sostenibilitat ambiental i la lluita contra el canvi climàtic han de ser una prioritat de la cooperació amb premisses que passen per enfortir els actors del Sud i facilitar el seu accés als recursos naturals.
El comú de Sant Julià de Lòria treballa, des de fa anys, per al foment del voluntariat i l’associacionisme per a afavorir la cohesió social i incentivar la participació ciutadana. És per aquest motiu que sorgeix la iniciativa d’organitzar un mercat solidari, en un any marcat per les tragèdies d’Haití, Xile i el Pakistan, que vol donar a conèixer la tasca de les ONG’S que es dediquen a la cooperació internacional, oferint un punt de trobada. Una jornada que tindrà lloc l’11 de setembre i que serà dinamitzada per les entitats culturals.
Sant Julià de Lòria, parròquia de fires, uneix dos conceptes per crear un esdeveniment pioner al Principat: solidaritat i fires. Vincles solidaris, és el nom d’aquesta iniciativa que pretén aproximar els vincles que establim amb els països en vies de desenvolupament a través de la cooperació i que són fruit de la responsabilitat que tenim respecte a aquests. Si es mantenen els nivells de C02 i l’atmosfera continua escalfant-se, fenòmens com els del Pakistan o l’Índia es podrien produir més sovint. Encara som a temps de posar-hi solució, sempre que es redueixen les emissions contaminants.
Escultura Vincles del Sr. Àngel Calvente, 2006 , Plaça de la Germandat, Sant Julià de Lòria
3 comentaris:
Gairebé el 97,5 per cent de l'aigua del planeta és salada. El problema és que del 2,5 per cent restant el 65 per cent és aigua congelada. Per tant, del total d'aigua del món en queda molt poca de disponible i apta per al consum humà, vegetal i animal. I aquest romanent –més problema, encara– està cada cop més contaminat o mal utilitzat. Quan falten pocs anys per fer balanç del compliment dels Objectius del Mil•lenni, més de mil milions de persones no tenen accés a l'aigua potable i uns dos mil milions viuen en condicions higièniques deficients pel que fa al tractament d'aigües residuals. El 80 per cent de les malalties als països del Sud són resultat directe o indirecte de la contaminació i la manca d'aigua. Cada dia més de 5.000 criatures menors de cinc anys moren per diarrea a causa d'haver begut aigua no potable. Aquest escenari mundial és compartit amb situacions que són a l'altre extrem: als Estats Units es gasten cada dia de mitjana 300 litres d'aigua per persona, a la Unió Europea se'n gasta la meitat i a l'Àfrica no s'arriba als 30 litres d'aigua, no sempre potable.
Aquests són els grans reptes: l'escassedat d'aigua i l'accés a l'aigua. Per al primer repte, l'escassedat, només hi ha una solució, i és la nova cultura de l'aigua, que promou el cicle tancat del preuat líquid a partir de l'estalvi, la depuració i la reutilització. I per al segon repte, el de l'accés, s'ha d'aconseguir superar el desnivell entre l'increment de la població i la desaparició d'aigua potable. De moment, només s'han trobat solucions de pedaç per a milions de persones, com beure a través d'una palleta potabilitzadora o exposar al sol l'aigua amb bacteris dins d'una ampolla de plàstic durant dies perquè la combinació de llum i calor mati els gèrmens. Poca cosa més.
La sobreexplotació i la contaminació han estat les dues grans aportacions humanes a la gestió de l'aigua. Menys d'un 10 per cent de les aigües residuals es depuren. El resultat és la contaminació dels rius. Paral•lelament, la industrialització de l'agricultura amb maquinària pesant i fitosanitaris i fertilitzants químics ha enverinat aqüífers i l'entorn amb nitrats i fosfats. Cada any l'aigua rep més de 600 milions de productes contaminants arreu del món, massa per poder regenerar-se per si sola. A tot això s'hi ha de sumar l'explotació desmesurada d'aquest recurs natural.
L'agricultura gasta el 70 per cent de tota l'aigua dolça, i això tenint en compte que només es reguen el 18 per cent de les terres de conreu del món, que aporten el 40 per cent de la producció agrícola mundial.
El reg artificial gasta deu vegades més aigua que tots els habitatges del Nord, sobretot amb els sistemes d'inundació i aspersió dels conreus. En xifres aproximades, el 40 per cent de l'aigua es perd per les fuites, i quan arriba al regadiu, una quantitat similar o superior es perd en evaporació. El resultat és que a la planta no hi arriba mai més d'un 40 per cent de l'aigua explotada. Això fa que els aqüífers s'estiguin assecant i, per culpa d'això, cada any es perden entre dos i set milions d'hectàrees de terra de conreu que es recupera a través de la desforestació dels boscos, fet que augmenta l'erosió i la disminució del règim de pluges. Pel que fa als ramats, la necessitat d'aigua creix exponencialment.
Actualment no hi ha cap declaració universal de l'aigua que sigui vinculant i això fa que el tracte que es dóna a aquest recurs natural sigui discrecional. S'ha de considerar, però, que l'aigua és de tota la humanitat i de totes les espècies vives del planeta i que el seu accés és un dret humà universal inalienable. Com l'aire, l'aigua és imprescindible per a tothom, però la diferència és que l'aire és d'accés lliure i l'aigua no.
La mort de les notícies és un dels enigmes més fascinants del món de la comunicació. Un tema acapara durant dies les portades dels mitjans i de sobte desapareix poc a poc i ja no se’n torna a parlar més. És el cas, per exemple, de la catàstrofe d’Haití les desgràcies, però, no poden caure en l’oblit perquè tothom sap que hi va haver un sisme a Haití però poca gent sap que, un any després, el 80% de la població haitiana viu amb menys d'un euro al dia. El 60% està desnodrida i un de cada quatre menors presenta problemes de salut per la manca d'aliments. Només el 30% de la capital d'Haití, Port-au-Prince, té accés al subministrament d'aigua municipal i el 50% disposa de sistema sanitari. Prop de 800.000 haitians continuen vivint en camps improvisats i es calcula que 1,2 milions de persones no tenen un sostre on aixoplugar-se. Ara és el torn del Pakistan. Ara és notícia però hem d'evitar que d'aquí a unes setmanes caigui en l'òblit
Aquestes dies es pot visitar a la Sala Polivalent d'Ordino una exposició solidària amb peces d'art, artesania, elements culturals i fotografies que acosten al visitant a la realitat de Burkina Faso.
L'exposició té un caire solidari, i per aquest motiu les peces que s'hi poden trobar també es poden adquirir. Són petites escultures, elements artesanals fets amb pell, fusta o metall, bijuteria, fotografies que reflecteixen la vida quotidiana dels habitants de Burkina Faso i una àmplia varietat de teles estampades a l'estil bàtik. Tot els diners que es recullin de la venda de les peces l'Associació Dalamates Sense Fronteres les invertirà en l'ajut a l'escolarització i el desenvolupament econòmic de Burkina Faso.
Publica un comentari a l'entrada